Esta web utiliza cookies para obtener datos estadísticos de la navegación de sus usuarios. Si continúas navegando consideramos que aceptas su uso. Más información Cerrar

El Misteri escèptic

La creació artística i literària tenen processos molt semblants, hi ha molt d’idea i hi ha molt d’intuïció, el talent de l’artista-escriptor-músic, fa servir els elements que té a l’abast per bastir una realitat, a partir dels seus propis fantasmes o dels seus àngels de la guarda.

És habitual que la gent parli de la inspiració, o de la Musa poètica, però ningú no para esment a l’expiració, o al treball que realitza el poeta a partir del material inspirador. Respirar consta de les dues accions, però també hi ha una tercera acció important i que els poetes anomenats hermètics reivindiquen: la pausa entre inspirar i expirar, el contacte amb el buit, amb el silenci, potser aquest acte només és la conseqüència de l’equilibri entre aquests dos extrems. No obstant la inspiració, és entesa com la revelació dels déus, d’un estat de gràcia superior, sense parar gaire esment a la complexa construcció del poema. Aquest primer pas “d’inspiració” es concreta en aquella primera paraula, o aquell primer vers, o aquella idea traduïble al món de les emocions, que esdevé el germen d’alguna inquietud que fressa per sortir a fora. Poques vegades la factura d’un poema roman fidel a un primer impuls. La intuició del poeta és la seva essència, el cert però, és que respon a un primer pas encara informe, inconsistent, massa pobre com per ser tingut en compte. Baudelaire escriu “la inspiració és decididament la germana del treball diari”. Encara concretaria més dient que és el preámbul del poema, la llambregada. Més tard, aquest impuls, aquesta llum fructificarà o no. Però a partir d’ara el pes de l’elaboració, s’arrepenja en la construcció del poema, en la lenta aparició de la idea, i l’ajustament honest entre imatge i reflexió. El procés esdevé de vegades equívoc, decebedor, costós i en molts casos impracticable, al final, l’expiració pot acabar en un baf desinflat contra un fals mirall, o ben al contrari, com l’alliberament de l’essència primera, la inspiració, que finalment entronitza tot el procés i pren la paraula per transformar-la, en els casos més òptims, en poesia.

Malauradament la poesia no pot afirmar-se en veu alta; ni tan sols no es pot explicar. La poesia però com tota abstracció, parteix d’un absolut impossible de definir i, en la majoria de casos, ni tan sols d’apreciar, sinó és, amb la lectura atenta i matisada del poema, per poder trobar de tant en tant algun réflex sobtat, del que en un origen era, en el moment de ser escrita.

La poesia, però, quan es vol definir perd el seu concepte. Així com la línia de l’horitzó no és el límit del món, només l’abast del seu esguard, així la poesia que en el moment de concretar-la se’ns escapa dels dits i només podem conèixer breus esquitxos del que va ser, en la forma del poema.

Potser és aquesta fusió entre poeta i lector, units per un instant de descobriment que la poesia és revelada, i no és només per la complicitat estètica o emocional; hi ha algun element que se’ns escapa, algun misteri inexplicable. Fora d’això ben poca cosa més: un fals refugi per a qui busqui despostes o bellesa explícita. No hi ha refugi a la poesia, només ombres descobrint-se àmbit entre el silenci, des d’una actitud oberta i sense prejudicis.

Entre les gràcies de la poesia hi ha la capacitat de suggerir. Com una mena d’intermediari, es presenta entre eteri i palpable, en un nivell ambigu, íntim i gens definible, en forma de presència poètica. La matèria del suggeriment el trobem en el desig irresolt, la insatisfacció perpètua, l’esdeveniment del monstre descriptiu, com escoltar per exemple: Claude Debussy, aquella calma aparent, hipnòtica. És com quan tanques els ulls per fer la migdiada i, de sobte, necessites obrir-los. Intueixes que pot ser el darrer moment de la teva vida. Sí, la mort tan present. Aquella por de perdre la calma absoluta, el xerric implacable dels grills entre la xafogor de l’estiu i sobretot aquest pensament insofrible que fa que sigui jo, ara mateix, tan fugaç.

No hi ha res sagrat. Res absolut. Només sofistes que defensen postulats superats pel seu propi temps. Sempre puntualitzant els marges de l’abisme, però sense abocar-s’hi. Delimitant la paraula a la comunicació explícita, des de fora, des del perímetre de la circumferència, descrivint el gruix de la línia, sense mirar mai al centre. Des de les trampes dels conceptes per a què no els atrapin manipulant la realitat per mantenir-se absurdamente a les seves tesis. El prestigi, la vanitat, el poder. Cada codi especialitzat esdevé una arma de pensament únic. Però dins hi ha la irrefutable paraula que es transforma i ens transforma, i en caure els poetes dins, gràvids, ingenus i sincers, acceptem els nostres errors, relativitzem els nostres èxits i descobrim la nostra identitat més veritable. La desintegració en purpurina regalada al no-res. I malgrat tot, som, encara els poetes, una esperança?

Jordi Valls

2009

comparte

Artículos destacados

"Nada", de Carmen Laforet

Siempre que terminaba de leer unas páginas de "Nada", sentía una emoción fuerte y punzante que se mezclaba a veces con sensaciones de espant ...

"Weekend a Nova York", de Josep Pla (II)

Ens parla també del Museu Metropolità, museu que ha comprat totes les peces, és a dir, que no n’ha robat cap. Queda impressionat per la gran ...